NOMÉS FALTÀ QUE SONARA “LA MARSELLESA”
Cremà de les falles de Na Jordana, 2013
"Los organizadores de la falla se resistían. Había que esperar a que cerrase la noche. Pero la muchedumbre estaba dominada por esa impaciencia que, entre gente levantina, basta que sea manifestada por uno para que los demás se sientan contagiados...
- Fueeego…! ¡fueeego…! – seguían aullando de los cuatro lados de la plazoleta (…)
- ¡Que toquen la Marsellesa! – gritó un vozarrón anónimo con acento imperioso (…)
(…) La música rompió a tocar, chillaron los cornetines, sonaron el bombo y los platillos como una tempestad lejana, y por toda la plaza se esparció un ambiente de bienestar, reflejándose en los rostros”
De forma ben semblant a aquella que descriu Blasco Ibáñez en la seua novel·la “Arroz y tartana”, Na Jordana,assistí a la cremà conjunta de les falles gran i infantil del seu projecte comú “Odissea”.Més puntuals que mai i minuts abans de la mitja nit, xiquets i majors despedien l’exercici, dansant al voltant de la falla, als acords de la banda de Rafelbuñol que els havia acompanyat en desfilades i cercaviles els dies de festa major. Es recuperava així una centenàriai popular tradiciófallera, de la qual han deixat constància novel·listes, dramaturgs i periodistes del huit-cents i del nou-cents, com és la de botar-li foc amb acompanyament musical a la pira.
Assistit pels bombers, Juan Rodrigo, “El Traca” havia acabat de disposar la pólvora perquè els cadafals ardiren, segons allò previst. I així fou, Marta, Inés i Pere, calaren foc a la traca que féu que davant dels ulls d’Atena, la visió més infantil i didàctica de les aventures d’Ulisses es consumira a poc a poc. Després foul’enginyós i elegant atifell de guerra, el motiu que començà a ardir des de la cua fins a les crinsi ho feu, a poc a poc, de forma neta, pura i catàrtica, des de les entranyes a la part més superficial d’ eixa epidermis de fusta simulada vareta a vareta, fins que tot el mític conjunt es consumí.
Poc després, Pere Borrego, abans que ardira tota Troia, emocionat i satisfet,brindà davant fallers i assistents pel zènit d’un exercici mític a l’historial de NA JORDANA, un exercici presidit per dos monuments que, com l’obra que els inspirà, esdevingueren des del moment que els plantaren dos clàssicsde referencia obligada per al món de les falles.
Recordeu: hem estat defensors del valor estètic intrínsec a la fusta, hem estat capdavanters en fer de la plantà un acte d’interés comú per a tota la ciutadania, hem estat pioners en reivindicar la dignitat i l’encant d’ un acte com la cremà. Potser dins de poc, de ben poc –com sol ocórrer- els mèrits se’ls apunten altres. Tot just aquells que han tractat d’apaivegar o desacreditar els nostres esforços. Amb tot, eixa història encara resta per escriure i… com deia la meua iaia: “el que va davant, va davant”.
{oziogallery 618}
